Assaig de tipologia en curs

Si és difícil establir una tipologia universal dels lectors, el fantàstic exemple d’Honorio Bustos Domecq desvelat per Juan Yanes m’ha empès a assajar una tipologia de la subespècie del client de llibreries. No cal dir que es tracta d’un treball en curs que m’agradaria completar amb les vostres contribucions.

Creatius¹: els qui juren i perjuren haver vist en una altra llibreria un llibre que encara no s’ha publicat o que directament no existeix. També, els que asseguren que fa pocs dies van fullejar un llibre que fa molt que no tenim. Cal agrair-los que posin a prova la nostra capacitat de recerca bibliogràfica.

Discrets²: els agrada passar desapercebuts i estan convençuts que són gairebé invisibles. Només consulten alguna cosa quan és estrictament necessària, fet que els produeix una indissimulada angoixa. Solen ser tímids i molt fidels a les llibreries tranquil·les on no s’importuna els clients.

Dubtosos: els veus abstrets amb quatre o cinc llibres, com fullegen ara un ara un altre, com els descarten tret d’un o dos, com tornen enrere i recuperen un que van abandonar fa mitja hora, com descobreixen uns altres que s’afegeixen a les seves deliberacions, com finalment s’acosten a la caixa amb un llibre, com s’aturen sobtadament i reculen i prenen un altre llibre i els sospesen tots dos i en descarten un i finalment es decideixen, paguen, i abandonen la llibreria sense poder evitar una última llambregada als llibres descartats.

Esperançats: demana per un llibre, li dic que està exhaurit des de l’any 2003 i respon que ja ho sap, que ja li han dit això a les vint-i-set llibreries que ha visitat anteriorment i que també ha investigat a internet, però que no descarta trobar-lo algun dia.

Temeraris: desconeguts que demanen inesperadament que els recomanis un llibre. Normalment es neguen a donar pistes sobre els seus gustos perquè volen aventurar-se en nous territoris. Solen proliferar a l’estiu.

Virtuals: viuen en zones de baixa densitat demogràfica i només es comuniquen amb la llibreria per correu electrònic o per telèfon. Coneixem els seus gustos i les seves inquietuds intel·lectuals, fins i tot coses tan íntimes com el número de la targeta de crèdit, però no sabem com són i no els reconeixeríem si vinguessin a la llibreria.

Voluptuosos: després d’un escrupolós escrutini de les seccions que els interessen, s’acosten a la caixa amb una pila de llibres i un somriure difícil de dissimular. Impossible no imaginar el moment quan arribin a casa i treguin voluptuosament els llibres de les bosses i els ordenin per ordre de lectura, o els estenguin al voltant de la seva butaca preferida, o els acaronin i olorin i fullegin abans de començar la lectura.

1. Contribució de Lectures de l'Espolsada
2. Definició suggerida per Allau, de The daily avalanche i Diseccionari

Taxonomia universal dels lectors

Juan Yanes examina l’obra fantàstica del no menys increïble Honorio Bustos Domecq. Segurament treballa en un estudi que és un laberint de llibres. No costa gens entrar-hi amb les paraules i escriure que hi ha centenars de volums de rara erudició ordenats segons un ordre secret que jo, espia imaginari, no seria capaç de descabdellar, i és per això que ara teclejo la meva admiració. Juan Yanes trasllada, amb una subtil felicitat als llavis, a un llenguatge comprensible les alambinades elucubracions de l’erudit argentí al voltant d’una taxonomia universal dels lectors, fruit d’anys de dedicació obsessiva, gairebé suïcida, a la cultura escrita, amb fites com Ciclos y ritmos en la recepción lectora. Estudio etnometodológico de los procesos de socialización cultural, publicada a l’any 1945 i que inexplicablement han restat al marge de les grans contribucions en la matèria. Juan Yanes gaudeix la felicitat de rescatar de l’oblit una obra al·lucinant i de restituir una fama que Hororio Bustos Domecq, sens dubte, mereix, per sobre de pobres imitadors com Jorge Luis Borges, i ens n’ofereix un tast al darrer número de la revista Trama & Texturas, en forma de Tipología lectora abreviada.

Amb el benentès que la Tipologia és el resultat d’un esforç inimaginable de condensació d’un pensament originalment vast i complex, no resulta difícil admirar les pautes estrictes i reveladores amb les quals Honorio Bustos Domecq l’ordena.

Per l’objectiu: la lectura és un mitjà que serveix per altres fins.

Sardónico, a.: Lee para confirmar que todo el mundo está equivocado. A este grupo pertenece también el llamado ultracorrector, sólo lee para pillar los gazapos ortográficos, léxicos, sintácticos o tipográficos de los otros. Puede degenerar en patología en los casos de infatuación aguda. Suele tener colgada una sonrisita en la comisura de los labios mientras lee, para subrayar la suficiencia. Es útil como corrector de pruebas.

Beligerante: Dícese del lector o lectora que se enfrenta a la lectura como un reto, como una batalla, una pelea. Su objeto es debelar al autor. Es amigo de los libros difíciles e incluso abstrusos. Y enemigo de la literatura fácil, los manuales, los resúmenes, los articulitos, los refritos, los apuntes y de toda suerte de papilla bibliográfica. También es conocido como lector belicista o incombustible. ¡Ojo!, no necesariamente es un lector apolíneo.

Per l’objecte: la lectura és una finalitat en ella mateixa.

Cartaginés, a.: Tipo de lector que cuando lee un libro tiene que dejarlo y empezar a leer lo primero que se escribió sobre el asunto, por muy remoto que éste sea. Normalmente empieza por los cartagineses. Se ve forzado a una especie de eterno retorno y suele perderse con facilidad en el proceloso mar de las letras. Más frecuente de lo que en principio pudiera parecer (Véase eficientista).

Exhaustivo, a.: El que se echa al coleto los libros de pe a pa. Por ser exhaustivo termina exhausto, lógicamente. También conocido como lector prusiano, tiene multitud de variantes claramente patológicas. En su versión canónica, hay algo que le induce a pensar que existe una norma ética que obliga a todo mortal a leérselo todo de principio a fin. Dentro de esta especie encontramos los así llamados plúmbeos, masoquistas, miopes y deletéreos. Particularmente aviesos son los caterpillar y los rústicos, auténticas máquinas apisonadoras de la lectura, lectores todo terreno, sin marcha atrás.

Per la posició: la lectura és una manera de ser al món.

Rampante: Llámase así al que lee recostado. Rampante severo, el que además necesita ponerse el pijama o el camisón.

Pomposo, a.: El que gasta mucha prosopopeya o afectada gravedad en el acto de la lectura. Propende a levantar la ceja izquierda cuando lee. Suele ser lector de libros de filosofía, de ensayo o alta matemática. No confundir con sardónico.

I encara seguiria amb la taxonomia de la tipologia si no fos que qualsevol lector pot deduir més trets definidors amb un poc esforç. Només voldria afegir el caràcter visionari de moltes de les seves definicions, sobretot si tenim en compte que Honorio Bustos Domecq va morir, probablement, a l’any 1986:

Portátil: Suele ser culo de mal asiento, se comporta como un niño irresponsable, como un loco de la lectura. Su misión como lector es incordiar. Sus lecturas deben caber en una maleta. Funciona como una máquina soltera: no cargar con coche, casa, esposa/esposo o niños. Ha de poseer espíritu innovador, ser un viajero impenitente, tener una sexualidad extrema, vestir con elegancia y manifestar ausencia de grandes propósitos. Le encanta suicidarse de vez en cuando y pertenecer a sociedades secretas. Es un dandi de la lectura. Un lector decadentista.

Falsaris i crítics

Amb Falsarios y críticos: Creatividad e impostura en la tradición occidental, d’Anthony Grafton, m’he tornat a endinsar en el sempre fascinant món de les disputes erudites. L’autor examina la història de la impostura intel·lectual per mirar de comprendre les motivacions i tècniques dels falsaris. Vol demostrar com els avenços en la crítica textual estan directament relacionats amb el perfeccionament de les falsificacions.

Al fin y a la postre, la falsificación es una especie de delito. Examinemos, pues, los tres elementos que deben esclarecerse en la investigación de cualquier delito, humano o literario: los motivos, los medios y las circunstancias. Cuando menos, servirà para demostrar que la impostura ha servido a demasiados fines para que ninguna teoría enlace en un único nudo explicativo.

Anthony Grafton analitza una reduïda però significativa selecció de casos, amb tot d'històries sobre escriptors grecs i llatins que volien satisfer la demanda d’autors consagrats amb imitacions, erudits jueus d’Alexandria que volien demostrar que la traducció al grec de la Bíblia era superior a l’original hebreu, jueus de Palestina que volien demostrar que els seus textos sagrats eren anteriors a la filosofia grega, sectes cristianes que inventaven evangelis i cartes dels apòstols per defensar la seva preeminència sobre les altres sectes, egipcis hel·lenitzats que aspiraven a establir la major antiguitat i rellevància d’Egipte sobre el llegat grec, historiadors del Renaixement que manipulaven testimonis antics i falsificaven inscripcions al servei dels interessos polítics dels seus mecenes, troballes fortuïtes que beneficiaven l’afortunat impostor que les havia editat, cruels revenges contra erudits rivals, bromes acadèmiques, etc.

El cas és que els falsificadors més perspicaços tenien en compte els mètodes crítics més rigorosos perquè aspiraven a superar l’escrutini del seus col·lgues, de manera que la crítica aprofitava les falsificacions per perfeccionar-se, en una relació de dependència que Anthony Grafton sosté al llarg de tot el llibre i que il·lustra de manera eloqüent al capítol «Tradición e innovación en la crítica», on parla de tres reputats erudits de tres èpoques diferents: Porfiri al segle III d.C., Isaac Casaubon al segle XVII i Richard Reitzenstein al segle XX. Tots tres van destacar pel l'excel·lència a l’hora de denunciar falsificacions, però tots tres van aplicar el seu virtuosisme crític sobretot a favor de les seves conviccions i

Los tres estudiosos compartían otra característica esencial, quizás más significativa que sus diferencias: todo ellos mostraron una capacidad discriminativa muy inferior al ocuparse de textos que coincidían con sus premisas y sus deseos.

Una actitud força estesa en la crítica de tots els temps: intolerància envers les tendències rivals i condescendència amb els escriptors i crítics afins davant d’uns mateixos trets. Una bona mostra d’això és la crítica que Darío Villanueva va dedicar a l’excel·lent llibre d’Anthony Grafton, publicada a El Cultural l’any 2001. Comença, de fet amb un error: el llibre no és una “conferència especial”, sinó assaig escrit arran d’una conferència. Continua amb una pràctica crítica habitual: en comptes d’analitzar el llibre, Darío Villanueva explica com hauria de ser el llibre que l’autor hauria haver escrit, la qual cosa implica una típica reivindicació nacionalista:

Adolece, sin embargo, este autor del mismo vicio que hemos denunciado ya en otros críticos y eruditos anglosajones: un desconocimiento olímpico de literaturas que, como las hispánicas, no merecen en modo alguno ser obviadas. Resulta asombroso que el único autor español que le interesa sea Melchor Cano en cuanto crítico de Giovanni Nanni, el gran mixtificador de la Roma antigua.

Evidentment, el mateix llibre escrit per algun erudit de Salamanca, i no per un erudit d'una escola historiogràfica rival, seria una meravella de rigor i llavors no s’hauria limitat a llegir-lo per sobre i a examinar inquisitorialment l’índex onomàstic.

Casualment esmenta Giovanni Nanni —Annio de Viterbo—, conegut falsari que va treballar al servei de Castella, entre altres mecenes, i que a De primis temporibus et quatuor ac viginti regibus Hispaniae et eius antiquitate inventa una història de l’Espanya primitiva i unida amb vint-i-quatre reis que arriben fins al diluvi universal. Una pràctica, d’altra banda, habitual quan es tractava de fonamentar documentalment la legitimitat política o legal d'algun bàndol en molts conflictes. En català, és conegut el Libre dels feyts d’armes de Catalunya, que Joan Gaspar Roig i Jalpí va escriure a finals del segle XVII i que va atribuir a un medieval Mossèn Bernat Boades, per utilitzar-lo més tard com a autoritat documental d'altres obres seves.

Boires de novembre

Després de clicar la icona per publicar un apunt al blog sempre hi ha la curiositat, intensificada sovint per impaciència, de saber com seran els comentaris que potser suscitarà. De vegades, fins i tot, penso hipotètiques rèpliques, sempre brillants, a comentaris que mai no es produeixen, perquè solen ser imprevisibles i la sorpresa que provoquen és una de les coses més gratificants a l’hora de mantenir un blog.

Fins al moment d’escriure aquestes línies, l’apunt «Esborrany» havia suscitat quatre respostes: Júlia, l’autora de La panxa del bou, al·ludeix a les versions de poesia xinesa de Marià Manent, Arlequí, autora d’Antaviana, parla del misteri de la creació poètica, El Llegidor Pecador ens mostra uns versos de Yuan Mei i Jaume Subirana ens convida a continuar la conversa al blog que manté precisament arran de la publicació del seu darrer llibre de poemes: Coses de Rapala, on revela que la font d’inspiració de «La lectura» havia estat un poema d’Adam Zagajewski:

POEMA CHINO

Leo un poema chino

escrito hace mil años.

Su autor habla de la lluvia

que cae toda la noche

sobre el tejado de bambú de su barca

y de la paz que finalmente

anida en su corazón.

¿Acaso es coincidencia que sea otra vez noviembre, con niebla

y un atarceder plomizo? [...]

Després de llegir aquest poema, vaig deixar un comentari on explico que el penúltim vers m’havia recordat un dels estudis literaris més bells que he llegit mai: Más allá de las neblinas de noviembre, escrit per Stephen Reckert, sobre la irradiació de temes, formes i motius de la poesia xinesa cap a Occident fa, més o menys, mil anys, quan es gestava la lírica romànica.

A l’apunt «Esborrany», a més a més, hi havia una presència latent: sense esmentar-lo, només si algú clicava els enllaços, relacionava el vent i les canyes del poeta xinès de fa mil anys amb L’oreig entre les canyes de Josep Carner. D’aquesta manera, a partir d’un text llegit en una pantalla, hem nuat fils que lliguen, ni que sigui fràgilment, llibres de Marià Manent, Yuan Mei, Adam Zagajewski, Stephen Reckert, i Josep Carner a un poema de Rapala. Una xarxa de noms que segurament mai abans no havien compartit un mateix entrellat de referències i al·lusions, una coincidència que es mantindrà a internet durant molt de temps i que potser en el futur encara suscitarà algun comentari més.

[Fragment de l'article publicat originalment el número 29 de la revista Arts del Cercle de Belles Arts de Lleida. El 10 de setembre de 2008 vaig publicar-ne un altre al blog: «La irrupció dels lectors».]

Bloomsday

Aquest matí he trobat, probablement, el desllorigador que m’ha permès comprendre millor La mort de Miquel Bauçà, d’Abel Cutillas. La celebració del Bloomsday i la invitació oberta d'El lamento de Portnoy m’han donat el pretext per pensar-hi durant els deu minuts que dedico a escalfar amb la bicicleta abans d’entrar al gimnàs, de manera que he decidit no pensar-hi més durant tot el dia i dedicar-me a reconstruir el meu particular procés de recepció d’aquest novel·la al vespre, tot pedalant, perquè quan vaig acabar de llegir-la em va semblar molt reeixida però no sabia ben bé perquè.

Una de les coses que he d’agrair a l’autor és que m’ha desvelat per què Miquel Bauçà no m’ha fet mai gaire el pes, tret de Carrer Marsala, i és que en algun moment diu que El Canvi és un missal; vet aquí la revelació: efectivament, la misantropia malaltissa de l’autor mena a un cinisme alliçonador que em resulta francament molest i obstaculitza la lectura d’una obra que, abans que morís —em plau precisar-ho, també—, alguns amics insistien que calia llegir-la i a la qual em vaig enfrontar amb la intenció de complaure’ls fins que vaig deixar-la córrer desencisat.

Abel Cutillas, que es defineix com a cínic en diverses ocasions, no pren aquesta actitud sermonejadora, no vol convèncer ningú de res: el seu objectiu és tot un altre, de la qual cosa resulta un text força més interessant, incloent-hi la discrepància amb moltes de les seves opinions, com ara alguna al·lusió elogiosa a Zygmunt Bauman —una novel·la líquida?— a propòsit de l’art contemporani que Eloy Fernández Porta s’encarrega de liquidar molt oportunament a Homo Sampler. A Arte ¿líquido? Bauman explica el típic acudit de la senyora de fer feines que confon una obra d’art conceptual amb porqueria i la llança a les escombraries, pretext que utilitza Fernández Porta per acusar a Bauman de classista i sexista i moltes coses més, perquè qualsevol persona que tingui un mínim respecte per la versemblança sap que les dones de fer feines dels museus d’art contemporani saben més d’art contemporani que els culturetes que riuen l’acudit del Bauman.

Podria haver triat l’estona de la sauna per reflexionar-hi, però això ja ho vaig fer en una altra ocasió, i l’estona que passo al gimnàs no és gaire encoratjadora, perquè corro el risc de d’equivocar-me constantment a l’hora de comptar els moviments. El cas és que els deu minuts de bicicleta han estat un encert, perquè he recordat que també Elena Vozmediano posa en dubte la capacitat de Zygmunt Bauman per comprendre les tendències de l’art actual en un article lúcid i, diria, que contundent publicat al número de juny de la Revista de Libros.

Però que Abel Cutillas elogiï Bauman no és cap obstacle perquè la novel·la líquida li hagi sortit francament bé: compten els resultats, i no cal estar d’acord amb totes les coses que opina l’autor per captar-ne la coherència. Primer pensava que es tractava d’una novel·la de formació, sí: un Bildungsroman —m’agrada tant escriure aquesta paraula—, influït potser per la primera part d’Homo Sampler, dedicada a l’UrPop, o

la producción tecnológica y mediática de "lo primitivo" en la sociedad de consumo. Escribo ese término entre comillas porque, como todos sabemos, la voluntad de alcanzar lo primordial, lo esencial -lo que llamo "el factor Ur"- es una ilusión.

Miquel Bauçà seria aquest factor Ur, l’escriptor mític, perifèric, incontaminat pel consumisme, el simulacre de la puresa lliure de deutes amb les xarxes d’influències del camp literari català, el model que estimularia Abel Cutilles a formar-se com a persona, raó per la qual les contínues digressions de la novel·la estan plenament justificades, a banda de ser esplèndides, perquè frustren les expectatives constantment: deixen i reprenen fils argumentals —en plena immersió en una prosa líquida— i progressen amb el procés d’aprenentatge de l’autor en relació amb els altres. Tot pedalant, però he recordat que tot plegat no em semblava suficient i m’ha vingut al cap una matisació sobre La mort de Miquel Bauçà que se’m va acudir fa pocs dies arran de la lectura de Postpoesia, d’Agustín Fernández Mallo, un llibre que no acabo d’entendre del tot i que he decidit abandonar durant una temporada, però que dedica unes línies a l’actitud, paraula que m’ha fet retornar de nou a Homo Sampler i que m’hauria permès concloure provisionalment que més que una novel·la de formació, La mort de Miquel Bauçà és la invenció d’una actitud. Una hipòtesi feble, que no he aconseguit creure del tot fins aquest matí, quan llegia, a l'autobús, camí de la llibreria, Julio Premat: «Coda. Aira: El idiota de la familia», dins Héroes sin atributos: Figuras de autor en la literatura argentina, p. 240:

En Nouvelles impressions du Petit Maroc, Aira afirma que un escritor es una proliferación de teorías, de teorías falsas, de ejemplos falsos, de una falsedad que no remite a lo auténtico sino a la ficción: a una irresponsabilidad del discurso. Según él, un escritor inventa y sostiene todas las teorías a la vez, todas las teorías opuestas y disparatadas. Esta posición desautorizaría cualquier lectura al pie de la letra de sus hipótesis sobre la literatura; con todo, hay una "teoría" que por su constancia puede considerarse medular: la que supone que los libros no cuentan por sí mismos, ya que su única función es crear a un autor.

La mort de Miquel Bauçà seria, més que una novel·la de formació, una peça fonamental en la creació de l’autor Abel Cutillas, mitjançant l’escenificació d’una actitud amb un predecessor mític, del qual selecciona alguns trets en una operació d’apropiació que li hauria de permetre entrar en el sistema literari com a hereu sense renunciar a construir la seva pròpia imatge.

Com que la conclusió m’ha semblat prou provisional i discutible, i s’acabava el temps estipulat, he deixat de pedalar.

Llibre de contemplació

I com llegir el Llibre de contemplació? El segle XIII és una selva de símbols: “la creació concebuda com a xarxa de signes”, diu Josep E. Rubio, que ha tingut cura de l’antologia publicada a la Biblioteca Barcino. Tot parla de la divinitat i Ramon Llull concep una obra enciclopèdica amb l’objectiu d’ordenar la xerrameca dissonant de les coses i compondre una immensa simfonia que doni sentit al món.

Com a les nostres orelles corporals sia, Sényer, cosa pròpia oir veus e paraules e crits e sons e brogits, per aquesta sensualitat que nós havem en oir aquestes coses sensuals cové que nosaltres ens mudem a oir ab les orelles del cor, cogitant e remembrant e apercebent e imaginant e entenent la gran bonea e la gran noblea que és en vós, la qual nos és significada per l’oïment que oïm amb les orelles corporals.

Si tot parla del déu cristià, cal parlar de tot. El Llibre de contemplació és, doncs, la història d’una ambició, la primera obra d’un savi il·luminat que s’ha esforçar per entendre el món i per difondre el seu coneixement amb la intenció de convèncer els infidels i els descreguts. Més de set segles ens separen d’aquestes intencions. Probablement hi haurà qui vulgui trobar, encara, el sentit religiós d’aquesta obra, però si m’he detingut en aquestes pàgines ha estat per admirar la manera d’ordenar el món, d’acordar les parts envers un propòsit i, a través d’aquesta mirada singular, contemplar un home, l'autor.

Una mirada que m’arriba desenfocada, malgrat tot, perquè encara que posseís el coneixement necessari per creure que podria entendre Llull, hi ha la perspectiva: si algú em parlés ara amb la mateixa vehemència, erudició i convicció, desconfiaria. Però és un text antic, les circumstàncies són diferents, i en el llibre hi ha el drama d’un home que s’entesta a encabir el món en una arquitectura de signes.

Qui aquest llibre vol entendre e saber, cové que sàpia los vocables de filosofia e teologia d’on aquest llibre és compost e format; car, com los vocavles no són enteses, no pot ésser entès ço qui és predicat sobre los vocables los quals són subjects a aquesta ciència de contemplació novellament ab novella manera demostrada [...]

Emperò, Sényer, moltes coses ama lo voler que sàpia lo saber les quals l’enteniment no pot entendre, on per açò cové que hom atribuesca a si lo defalliment en ço que no pot saber, car, com hom no atribueix a si lo
defalliment e l’atribueix hom a la cosa que no pot saber, forma’s en l’enteniment ignorància, per la qual priva la ciència qui és possíbol cosa a saber.

Tirant lo Blanch

L’edició del Tirant lo Blanch a cura d’Albert Hauf va ser un esdeveniment editorial de primera magnitud. Una edició crítica, rigorosa i plaent, de l’editio princeps publicada a València l’any 1490, elaborada pensant en la comoditat dels lectors, amb un aparell de notes que recull aportacions d’altres estudiosos, interpretacions i aclariments de caràcter filològic i històric, variants textuals, fonts utilitzades, etc. Si bé hauria estat força útil establir-hi alguna mena de divisió temàtica, les notes constitueixen una mena de petita enciclopèdia tirantiana que enriqueix la lectura i permet gaudir de l’ambiciosa operació intertextual de Joanot Martorell:

M[artorell] va operar, amb tota naturalitat i amb una evident genialitat, una de les més conscients i sistemàtiques operacions de razzia o rapinya intel·lectual de les quals tinc notícia fora dels textos religiosos, on la tècnica era proverbial. El lector pacient trobarà en l’apartat de notes una sistemàtica evidència d’aquesta tècnica de fagocitació conscient [...]

Ara ja es pot trobar l’actual edició de referència del Tirant lo Blanch a un preu força més assequible que l’edició commemorativa de 2004, en un volum de 1.658 pàgines d’aspecte durador, capaç de resistir les lectures i relectures. Quan vaig obrir per primer cop un exemplar d’aquesta edició, l’alegria acompanyava cadascun dels meus moviments: sostenir-lo, fullejar-lo, admirar-lo. Hi ha edicions parcials, més o menys generoses pel que fa al nombre de capítols que s’hi inclouen, a càrrec de grans especialistes en literatura medieval, que estan adreçades tant al públic estudiantil com als amants dels clàssics, però el fet de no disposar d’una edició d’aquestes característiques era una situació anòmala que finalment s’ha esmenat.

Només cal que es publiqui l’esperada edició crítica de Joan Parera, que té en compte l’edició de Barcelona de 1497. Una tesi doctoral llegida l’any 1995, segons costa a la fitxa de la biblioteca de la Universitat de Barcelona.

Un llac en flames

Fins a la pàgina 96 d’Un llac en flames, Hilari de cara ha narrat diversos episodis de la vida de Marc Crespí, a partir d’una orgia en un prostíbul que estableix el temps present des del qual es retrocedeix i s’avança en les experiències iniciàtiques de la infantesa, la joventut a Barcelona com a revolucionari de casa bona, el retorn a Mallorca amb una mandrosa obra literària com a bagatge, les misèries de la Guerra Civil i els odis perdurables que va alimentar, una festa a casa d’un artista cèlebre...



El tòpic de la decadència familiar —l’avi mític, el pare responsable i el fill aviciat que dilapida l’herència—, sumat al tòpic de la decadència d’una societat estantissa i tancada, sumat al tòpic de la decadència d’uns ideals davant la frivolitat contemporània serveixen perquè l’autor escrigui amb una llibertat admirable: del relat de guerra, precís i colpidor, a la ironia crítica i lleugera contra els estereotips que pul·lulen per la festa de l’artista cèlebre, on Marc Crespí exerceix d’escriptor i on manté un breu diàleg amb un al·lot preciós:

—Em feia ganes de conèixer-te. He llegit coses teves. —Els ulls de Lluís l’examinaven de dalt a baix—. ¿No em demanes què m’ha semblat?— va dir.
—¿Què t’ha semblat?
—Hi ha de tot. El to està bé. —Begué un glop del seu tassó i es passà la llengua amb llepolia pels llavis—. Una mica trampós, tot plegat, però —afegí tancant els ulls.
—¿Trobes?— Digué Marc. El somriure de Lluís mostrà unes dents blanquíssimes i uns ullals ben esmolats.
—Això és la seva gràcia —digué Lluís. Els seus ullals gairebé cercaven el coll de Marc.
—M’han descobert— digué Marc, rient.

Evidentment, no hi ha cap raó consistent per determinar que aquest fragment sigui una al·lusió d’Hilari de Cara a la seva manera de narrar. Però sense sortir de la festa, al final de la pàgina 97:

Semblava que Clara li continuava llegint el pensament: els ulls li reien encara més. Cap dels dos sospitava que aviat es convertirien en còmplices, en confidents, en amants esporàdics, i en peces fonamentals en el disseny d’uns plans i d’uns moviments que si no haguessin resultat relativament tràgics i gairebé grotescs, haurien esdevingut realment tràgics, completament grotescs.

L’escriptura tramposa de Marc Crespí i els plans tràgics i grotescs em van acompanyar durant tota la novel·la. No d’una manera obsessiva, sinó com la mena d’expectatives o especulacions que es modifiquen —es compliquen o es descarten— quan s’avança en la lectura. La trampa i el pla se’m van unir en la desconfiança envers el narrador: qui explica la història? Per què? Esbrinar-ho va contribuir a gaudir més d’Un llac en flames, a la recerca de pistes que confirmessin o desmentissin la importància d’aquestes dues preguntes, encara que finalment no hagi resolt l’enigma. Al cap i a la fi, es tracta del primer lliurament d’una trilogia, i res no descarta la possibilitat que el narrador sigui un personatge secundari amb ànims de revenja contra els protagonistes.

Un detall inquietant, per exemple, a la pàgina 200:

Aquell any, les matances les havien fet més tard, havia estat una tardor com un estiu, havia plogut poc, havia fet molta calor, fins al punt que alguns estrangers encara nedaven a les platges ben entrat el novembre. Érem a la seva possessió tota la família, amb l’avi, l’oncle Joan i la seva dona, les cosines de Marc, la seva mare, la tia Maria, la monja, que havia fet l’excepció de la seva vida i hi havia comparegut.

Aquest “Érem” sobtat, que he marcat en negreta, en una narració en tercera persona, pot ser una errata o pot ser una pista. Però no crec que sigui una errata: prefereixo creure que el narrador es delata, s’inclou en la narració, s’identifica com a membre de la família. Qui podria ser llavors? Potser ho sabré a la segona part de la trilogia, o a la tercera. O potser mai, si es tracta d'un error meu. Tant se val, si em serveix de pretext per gaudir-ne.

Exercici

1. Paper de vidre, n.52: L’escola
2. Francesc Serés: «De quan dúiem bena als ulls», a L’arbre sense tronc, dins De fems i de marbres, p. 140-141

L’escola és una bena als ulls, fosca com la pissarra que dibuixa les lletres rodones que mai no has sabut reproduir prou fidelment, maldestre. Les lletres no poden anar per on volen, però les lletres van per on volen malgrat tot, encara que la mestra t’engrapi la mà ben fort, enutjada, prement-te els dits contra el llapis i et dugui ferm el pols dins de l’enreixat que hi ha imprès en el paper barat i fibrós de la cartilla. A la classe la llum ve de la paret de les finestres, l’única sense rectangle negre de pissarra, sense retrats, sense cristos; la llum, aquesta llum diàfana, prové de les eres, les mateixes que, després de creuar-les, transportes dins l’aula enganxades en les formes geomètriques del fang sec, empegat al dibuix de les soles. Les coses que recordes són els llocs on has crescut; has crescut en el fang de les soles, en les engrunes que deixava al fons de la bossa el pa gruixut que fèiem a casa, en els dibuixos del final de les llibretes o en els objectes heterogenis que sempre et carregaven les butxaques. Creixes quan la negror de la pissarra et transporta i aleshores esdevé la de les quadres, de vaques moreves, de fems, parets brutes i fosques, tot obscur; creixes quan els colors de la capsa es mostren com les eines ridícules que són, amb aquests colors enllaunats hom no podria dibuixar cap camp de blat ni pintar-hi retalls d’alfals. Creixes en les esquerdes, en allò que fuig, en els anells de la fusta polida del pupitre que et distreuen i et fan pensar en els de l’olivera, cap fusta no fa anells tan variats i distrets com l’olivera. Igual que el fang sec que, sense adonar-te’n, va empastifant el terra sota la cadira, portant l’era dins l’aula, el cap se’n va; mirant per les finestres de les eres, no ets aquí. Te’n vas perquè només et van ensenyar a esquarterar frases i oracions —en paraules que ni tan sols eren teves— en quadres de claus que no obren res; perquè les vaques mai no se sumen com els problemes, només se sumen quan carden, i una vaca i un brau sumen un vedell, tu ho has vist; marxes perquè els rius més cabalosos del món no duran mai aigua fins als secans; perquè les pregàries que et fan repetir matí i tarda són a casa renecs rabiosos, un seguit de l’altre, per la sequera, per les malalties de les bèsties, per les collites i les plagues. Fuges, escàpol, i ara no pots recordar quantes vegades t’has imaginat mirant-ho tot des de sobre de la classe com si el que estigués en aquell moment fent mostra al pupitre fos un parent llunyà teu, aliè.

3. El plaer de copiar.

Tipografia i llegibilitat

¿Qué ocurre mientras lees? Tipografía y legibilidad de Gerard Unger és una petita meravella sobre tipografia. Del procés de percepció del text a les principals convencions i tendències de la història de la tipografia, el llibre és una excel·lent introducció a una disciplina que sempre m’havia semblat poc menys que esotèrica. Hi ajuda, potser, el fet que no es tracta d’un manual sistemàtic sinó d’un assaig on preval l’experiència personal al voltant del tema principal, que és la llegibilitat dels textos, diferent de la lecturabilitat; segons José Martínez de Sousa:

La lecturabilitat o comprensibilitat es refereix a la facilitat de comprensió i interpretació d'un text relacionada amb l'estil i l'argument (és a dir, amb el fons del missatge). Afecta, doncs, factors personals d'índole espiritual (nivell cultural i intel·lectual, personalitat, actitud, etcètera) i està en funció de les característiques estructurals i de contingut del text: interès humà, dificultat, diversitat, densitat, longitud de les frases, elecció de les paraules, etcètera.

No s'ha de confondre amb llegibilitat, que, com veurem, es refereix a la facilitat de lectura deguda a la presentació tipogràfica. En efecte, un text pot ser molt llegible (claredat de lectura deguda a la percepció de paraules i frases) i poc lecturable (difícil de comprendre o interpretar), o, a la inversa, pot ser molt lecturable (una carta, per exemple) i poc llegible (si està escrita amb «lletra de metge»).

Al final del llibre, Gerard Unger reprèn un assumpte força conegut: la preferència o no per les fonts de pal sec o sans serif sobre les altres. Als que ens dediquem a l’autoedició —això dels blogs no deixa de ser una forma d’autoedició— ens ha cridat l’atenció en algun moment i ens ha obligat a prendre alguna decisió i a mantenir algun dubte. A La paraula nostra hi ha un molt bon apunt sobre la qüestió: Llegibilitat, serifes i estàndards web —completat més tard amb Les lletres del moviment modern— que a més a més té en compte les limitacions en l’ús de fonts en funció del programari que s’utilitzi. De fet, a Blogger no hi ha gaire on triar, però la Verdana em sembla suficient, malgrat que sigui una de les fonts més utilitzades.

Gerard Unger constata que no hi ha cap estudi concloent sobre la major o menor llegibilitat de les fonts amb o sense serif. Malgrat això, escriu:

Pero comparando dos textos iguales, con el mismo número de caracteres por línea, con cuerpos e interlineados iguales, uno con letras con remates y el otro sin ellos, podremos encontrar algo de luz. El texto sin remates se lee bien, sin duda. Pero con remates las líneas se conforman mejor. Los remates crean nexos entre las palabras y las líneas. El texto sin remates tiene una estructura menos compacta y muestra, en comparación con el que tiene remates, un movimiento vertical que reduce la cohesión horizontal de las líneas.

La cosa tindria a veure, doncs, amb la percepció del conjunt, encara que aquesta percepció depengui, paradoxalment, de la trama de detalls. Llegir és mirar les lletres sense veure-les, i encara que una de les exigències dels lectors sigui sempre una bona tipografia, en el meu cas sóc incapaç de reconèixer poc més que unes poques fonts tipogràfiques.

En un cuarto de segundo —lo que dura una fijación— recopilas varias palabras, encuentras sus significados y comienzas la reconstrucción de la frase, al tiempo que esbozas el mensaje y almacenas parte de él en tu memoria. Estas son acciones que no se producen de forma consecutiva, sino seguramente de modo simultáneo. Tu cerebro es capaz de estableces muchas conexiones neuronales a la vez y durante la lectura —y otras actividades— trabaja en paralelo. Estas operaciones se ejecutan tan deprisa que los lectores ni siquiera se dan cuenta de los procesos lingüísticos, y casi nunca son conscientes de las letras.

Twistanschauung

A «Empantanegar», a Twistanschauung, de Víctor García Tur, llegim el viatge d’una família cap a un poblet per enterrar les cendres de l’avi. Sembla una excursió, com si fos un ritual modern per amagar la mort, per no haver de parlar-ne. No com abans, que hi havia un codi precís per viure la pèrdua; si algú no recordava algun gest o alguna expressió que permetés manifestar el dol, llavors la iaia, o la mare, o la tieta s’encarregaven de recordar-lo discretament. A «Empantanegar», però, el dol és absent de l’excursió, i no és fins un temps després, amb el to de la confidència, que es manifesta, en privat, el dol, les últimes paraules que s’haurien volgut dir.

Twistanschauung tracta de la dificultat de dir determinades coses i de com això pot condicionar, i fins i tot enverinar, la vida dels personatges. El llibre, de fet, ofereix un correlat sorprenent d’aquesta dificultat. Cada narració comença a la página 13, la majoria va precedida d’un reguitzell de cites amb un cert aire de nonsense, inclou jocs —les 7 diferències, definicions d’encreuats, criptogrames amb Wingdings, etc.— i reflexions sobre el joc —«Apunts per a un elogi de Quiying Zhou», p.13—, cada narració acaba amb la icona d’unes tisores —la coberta també llueix una icona d’unes tisores—, són quinze narracions segons l’índex, però també tretze perquè dues es repeteixen, hi ha fotografies, etc.

A «Elspuntsvermells.doc» el protagonista detecta uns punts vermells als testicles. El diàleg amb la dermatòloga:

—No et preocupis.

—No?

—Són punts robí.

—...?

—Punts robí, oi que és bonic el terme?

—No és un fong?

—Són capil·lars, simplement. És genètic. Segurament el teu pare també en té.

Vaig callar.

A partir d’aquí. Boi, el protagonista, troba tot de punts vermells a edificis, llibres, animals, plantes, pintures i, més tard, a altres zones del seu cos, que fotografia i documenta, al temps que explica la seva vida a Barcelona, amb el seu amant, la seva rutina, la seva feina, a Esgarre, amb els tiets i la cosina i els seus records, anant i tornant del present al passat. Els punts robí són una herència que es manifesta en la part més íntima de cos. Els punts vermells que documenta i que li serveixen de pretext per explicar-se són, alhora, la manera d’al·ludir a la dificultat d’escriure, parlar i pensar la relació amb els pares, morts en un accident de trànsit —un punt negre—, a la part més íntima de la seva vida.

El joc paratextual i enigmístic de Twistanschauung s’assembla molt als punts vermells que documenta Boi, i seria pertinent perquè al·ludeix a una altra cosa. Potser a la dificultat d’escriure un primer llibre, de manera que la dificultat que pateixen els personatges de dir —i dir-se— determinades coses seria la manera d’al·ludir a la dificultat d’escriure, de trobar un estil i uns temes.

I crec que els ha trobat: feia dies que intentava escriure aquest apunt, però el llibre m’ha atrapat cada cop que pretenia triar un fragment, comprovar les relacions entre determinats contes o recordar una escena.

«Elspuntsvermells.doc», «Empantanegar», «El conte de fons i figura», «Les 7 diferències» / «Las 7 diferencias», «Els ocells de Hitchcock»... cada narració comença a la pàgina tretze, com si cadascuna fos un començar el llibre, esplèndid.

Ingredients

Per escriure sobre Temporada de caza para el león negro, de Tryno Maldonado.

Alguns enllaços: Afterpost, Berliner Haus, Literaturas.

Però sobretot el blog de l’autor: atari2600.

Un resum: el narrador explica la seva relació amb Golo, un artista jove, fulgurant, irresponsable, bell, salvatge, etc. —trobar més adjectius. Golo carda constantment, es droga sempre que pot, és gairebé analfabet, sembla autista, juga amb videojocs constantment, borda i mossega com un gos, ganduleja constantment, en un misteriós rapte de geni crea en pocs dies l’obra que li obrirà les portes de galeries, museus i diners, molts diners, li agraden els parcs d'atraccions. El narrador demana en diverses ocasions que no li preguntem per què va estimar Golo amb tota l’ànima.

Un fragment significatiu, per exemple la pàgina 9:

Una vez interrogué a Golo sobre sus tenis. Eran unos Converse viejísimos que jamás se molestaba en lavar. Le sugerí que ya que sus cuadros se estaban vendiendo tan bien quizás no sería mal momento para comprar unos zapatos nuevos. Se molestó tanto que esa noche no cogimos. Tiró al excusado la cocaína que nos quedaba y se fue a dormir al sillón.

O potser millor la pàgina 41:

Una vez interrogué a Golo sobre sus tenis. Eran unos Converse viejísimos que jamás se molestaba en lavar. Le sugerí que ya que sus cuadros se estaban vendiendo tan bien quizás no sería mal momento para comprar unos zapatos nuevos. Se molestó tanto que esa noche no cogimos. Tiró al excusado la cocaína que nos quedaba y se fue a dormir al sillón.

Una referència culta i moderna: entrevista a Eloy Fernández Porta a propòsit d’Homo Sampler:

Iván Humanes Bespín¿Qué Pop se aborda desde el RealTime? También denominas a este tiempo como el TiempoÔ sampleado…

Eloy Fernández Porta Lo que planteo aquí es qué relación hay entre el tiempo tal como es configurado por los dispositivos mediáticos / audiovisuales y lo que llamamos “tiempo privado”, nuestra vivencia personal e íntima de latemporalidad. Si yo vivo en un medio en que el tiempo de circulación de los objetos está determinado por ciclos cronológicos como la moda, el revival o la obsolescencia planeada, ¿en qué medida eso va a influenciar los tempos y períodos de mis relaciones personales? En otras palabras: ¿puedo tener una historia de una noche / relación de pareja / ciclo de ruptura y reconciliación independientemente de las dinámicas de la moda? La publicidad, y el sentido común que la publicidad ha generado, nos dicen que sí, que existe tal cosa como una “temporalidad íntima e irreductible” que nos hace singulares y nos confiere identidad.

Una hipòtesi: el protagonista de Temporada de caza para el león negro no és Golo: és el narrador. Golo és el pretext per projectar la seva dependència del temps marcat pel consum contemporani i narrar la seva posició com a espectador del vertigen suprem: el mercat de l’art.

Una explicació: El narrador usa la repetició de fragments i situacions a la manera d’un dejà vu, com si el temps avancés en espiral, o com un bucle. Si Eloy Fernández Porta planteja la possibilitat de trobar un temps íntim com a reacció crítica al temps del consum, el narrador assumeix com a propi el temps del consum i Golo esdevé la seva major adquisició: el prototipus d’artista autèntic, posseïdor d’un geni no mediat pel discurs de l’art contemporani, que crea amb una força radical que és l’hereva directa d’una actitud primigènia, salvatge, brutal.

Una conclusió: UrPop: paradoxalment, només la xerrameca cool és capaç d’avaluar —de preuar— Golo.

No, millor sense conclusions: que bulli tot plegat.

Porno

A Txetxu Barandiarán, amb admiració,

pels cinc anys de Convalor.

Torno a citar Homo Sampler: Tiempo y consumo en la Era Afterpop d’Eloy Fernández Porta perquè com a assaig-espectacle d’alta volada està ple d’intuïcions de gran exactitud:

El mercado va a rebufo del producto trash por excelencia: la pornografía. Pues el consumidor porno es quien dicta la última palabra en los protocolos de distribución y tenencia de los objetos.

Tot i que no aborda directament la profecia llargament anunciada del triomf del llibre electrònic que —malgrat les grans inversions de les grans empreses internacionals per crear un estat d’opinió favorable— triga força a acomplir-se, entre les pàgines 278 i 280 d’Homo Sampler potser hi ha la resposta a la diferència entre l’evolució tecnològica del llibre —com a concepte i com a objecte— i, sobretot, la indústria audiovisual.

En los años setenta no había un clamor colectivo de los espectadores de cine exigiendo que sustituyeran las proyecciones por grabaciones; fue la exigencia de los pornófilos la que hizo posible dar ese paso adelante. Y a partir de ahí todos los pasos sucesivos van en la misma línea: borrar el espacio social.

Esborrar l’espai social perquè la pornografia és una forma de consum generalment solitària, vergonyant i, paradoxalment, un dels motors més poderosos del desenvolupament d’internet. El pas de l’enregistrament analògic al digital ha anat associat, doncs, a les necessitats de l’intercanvi ràpid, gratuït i anònim de pornografia. No cal dir que la lectura de pornografia escrita resta fora d’aquest canvi tecnològic perquè mai no ha gaudit d’una demanda tan gran com la pornografia visual i el seu temps és el temps lent de la lectura —amb una o dues mans, o cap ni una— i no el de la voracitat audiovisual.

Últimos restos de socius: el soporte físico, con su carátula delatora (elimidada con la posibilidad de las descargas), el almacén de productos vergonzantes (sustituido por el disco duro), el número de tarjeta de crédito (innecesario, cuando el porno en internet pasa a ser casi totalmente gratuito, exquisiteces aparte). [ ... ] El acto de compra como crimen perfecto: sin sujeto, sin espacio, sin rastro.

Piratejar una pel·lícula porno és fàcil i ràpid perquè ara ja s’hi accedeix gairebé exclusivament en format digital. Piratejar un llibre de paper de vuit-centes pàgines és molt més complicat. De moment. Eloy Fernández Porta dóna, potser, la clau per desenvolupar el dispositiu de lectura definitiu, que serà multifuncional o no serà.

Elogi del lector

Als lectors que, arran d’una consulta, ens han permès descobrir un llibre, una editorial, un escriptor...

als lectors que, després de llegir la llibreria, ens han donat l’enhorabona per una secció, per una selecció bibliogràfica, pel llibre que no trobaven enlloc...

als lectors que s’han entusiasmat amb una recomanació, que descobreixen el títol que hem encarregat pensant en ells, que han trobat un llibre secret, que ens han explicat un bon llibre...

als lectors que s’han queixat perquè una comanda no els ha arribat en el termini previst, perquè no teníem determinades edicions, perquè un llibre estava malmès o era defectuós...

als lectors que fan de les llibreries un punt de trobada i tafanegen i parlen de llibres abans d’anar a un altre lloc, la biblioteca potser...

als lectors que ens visiten durant tot l’any, fins i tot per Sant Jordi, ni que sigui tan sols per veure la llibreria plena, saludar i, còmplices, dir que ja tornaran l’endemà o un altre dia...

Bona diada a tothom!!!!

Alguns llibres abans de Sant Jordi

Eloy Fernández Porta, a Homo Sampler: “Comprar es escoger; el acto de compra implica una afinidad electiva, y las dificultades para resolverla crean ansiedad.” Comprar, escollir entre una oferta abassegadora de tot, decidir, amb la sospita constant de no haver-hi encertat.

Començar a llegir, per exemple, Twistanschauung, de Víctor García Tur i no saber si el llibre és pura retòrica afterpop o quina mena d’artefacte tinc entre les mans, dubtar, continuar una mica més i alegrar-me d’haver pres aquesta decisió, perquè aviat m’adono que és teca de la bona, que el joc paratextual és un excel·lent correlat de l’angoixa d'escriure el primer llibre, de la dificultat de l’entrada en matèria. Li faré un apunt.

També tinc ganes d’escriure sobre Un llac en flames, d’Hilari de Cara. Aparentment, no comença de manera gaire engrescadora, però superar l’orgia de les primeres pàgines —que es poden llegir al número d’abril de la revista Benzina— obre pas a un món decadent com tan sols un mallorquí expert en crepuscles podria escriure’l. I al final, a més a més, el començament pren sentit. Caldrà esperar als següents lliuraments de la trilogia per esbrinar si les trampes que sospito són certes o no. Evidentment, també li faré un apunt.

Més difícil serà escriure sobre La zona: Apunts d’un vigilant de camp, de Serguei Dovlàtov, que m’ha agradat molt perquè parla de les relacions de poder des d’una perspectiva inèdita, amb una perillosa tensió subtilment elaborada entre presoners i vigilants, amb frases poderoses i històries que emergeixen del pou de la història i esdevenen inquietants i contemporànies. Difícil perquè no sé si sabré destriar l’admiració pel llibre de l’admiració per la història d’amor que m’ha permès gaudir-ne.

Però posar-s’hi és complicat, amb Sant Jordi tan a prop, amb tot de llibres que prometen hores de bona lectura entre els eternament ajornats dels prestatges, els que acaben d’arribar a les taules de novetats i els que ja tinc a casa. Unes dates més tranquil·les em semblen adequades per llegir L’inici del capvespre, de Júlia Costa, després del bon regust que em va deixar La descomposició de la llum, de la mateixa manera que tinc pendent Elegia per un Americà de Siri Hustvedt o Els contes d’un filòsof, de Diego Ruiz, entre d'altres. Sort que Quadern 2008 porta l’últim disc de Joan Miquel Oliver: Bombón Mallorquín, o que 50 anys de la cançó rescata Audiència pública, d’Els setze jutges, i puc escoltar-los mentre escric aquestes línies.